De Itàlia a Croàcia. El meu primer road trip. Part I. Roma

Roma es podria dir que va ser el primer destí de vacances i a l’estranger de la família Tunguela. Sí, que havíem anat a Argentina, però sense el Tato. A més a més, aquell viatge era una mica de feina (el Tungu actuava) i anàvem amb tota la companyia de Teatre per Emportar que, per cert, em van tractar molt bé. En canvi, el viatge a Itàlia i Croàcia va ser meditat i decidit pel nucli familiar: Els Tungus, el Tato i Jo.

Us detallo la ruta (molt aconsellable per cert): Avió cap a Roma, tren cap a Florència, més tren cap a Venècia i allí lloguer de cotxe per recorre Croàcia i fer una visita llampec a Bòsnia. Al 2007, quan vam fer aquest viatge, els vols a Roma i Venècia (arriba i tornada en el nostre cas) eren molt més barats que a Croàcia i el lloguer de cotxe també. Per tant és una bona excusa per visitar els dos països (tres si entreu a Bòsnia) d’una tirada.

Aquest viatge, al contenir bastant informació, el dividirem en diversos posts. En aquest primer parlaren només de Roma.

Potser per ser un dels primers viatges, vam quedar enlluernats amb la bellesa de la Ciutat Eterna. Passejar pels seus carrers i assaborir un gelat va ser el primer que vam fer. En un viatge, ara que ja n’he fet alguns ho puc dir, s’ha de buscar el terme mig entre el descans i el veure moltes coses en molts pocs dies. El Tungu sempre explica que mai no oblidarà aquell gelat de maduixa baixant els esglaons de la piazza di Spagna hores després que el nostre avió hagués aterrat

La Tunga, el Tato i jo, en canvi, no oblidarem mai l’habitació de mala mort a la que ens va dur la primera nit. Amb prou feines hi cabia el llit entre les quatre parets, el lavabo (de la mida d’un armari) tenia la cortina de la dutxa a la mateixa porta d’entrada i estava regentat per uns xinesos que no sabien ni anglès, ni italià i molt menys català o castellà. Sort que jo vaig ser fabricat al llunyà orient i feia d’intèrpret.

Indispensable de Roma

1. El Colisseu i el Fòrum. La millor manera de gaudir d’un matí és visitar aquests dos espais annexos. El Colisseu, l’amfiteatre més gran construït durant l’Imperi Romà, és quelcom que cal veure ni que sigui només des de fora. Al costat, una de les entrades al Fòrum Romà. Aquest era el centre de la vida romana amb edificis administratius i religiosos com ara el Temple d’Antonino i Faustina o la Cúria. Podeu morir deshidratats si ho recorreu a ple estiu, però que millor que descansar eternament als carrers més antics de la Ciutat Eterna, no?

2. La Fontana de Trevi. Marcello i Anika s’hi banyaven sols. Dubto que vosaltres ho podeu fer. Turistes a dojo, però val la pena visitar aquesta obra d’art i llançar alguna moneda. Diuen que amb una tornaràs a Roma, amb dos t’enamoraràs a Roma i amb tres et casaràs amb qui coneguis aquella nit. No és d’estranyar que cada any treguin prop d’un milió d’euros de la font!

3. Trastevere. El barri de moda. Si quan parlàvem d’Argentina dèiem que Boca tenia l’encant i Palermo Soho les tendències, Trastevere (i que em perdonin els argentins) ho té tot i multiplicat per deu. Val la pena passejar pels seus carrers empedrats, perdre-s’hi fins trobar petites esglésies i d’altres racons ocults de les multituds, menjar en tavernes tradicionals o llocs moderns (com passa amb tots els barris de moda, no és barat) i gaudir de l’ambient nocturn recorrent les paradetes de la vora del riu Tevere.

4. La Villa Borghese. Un parc preciós que conté, segons els Tungus, la millor galeria d'art de Roma. Suposo que moltes persones se’n riuran d’aquesta afirmació, però la Tunga, que no s’ha considerat mai amant de l’escultura, es va quedar bocabadada al veure les obres de Bernini que hi ha exposades en aquesta petita galeria. Tenir a uns centímetres el Rapte de Proserpina, Apol•lo i Dafne o el David de Bernini et converteix en amant incondicional de l’art escultòric. Malgrat tot, et pot passar com al Tungu, que després de gaudir d’aquestes peces que semblen més modelades que esculpides, trobis que la resta d’escultors són uns afeccionats al costat de Bernini.

5. El Partenon d’Agripa. Són tres les sensacions que es queden després de cinc anys: Quan entres a la Piazza della Rotonda i veus la seva inconfusible façana al fons. Quan traspasses les seves enormes portes i et sembla que estàs entrant en una d’aquelles pel•lícules mitològiques de sèrie B. I quan un cop a dins alces el cap i veus la gegantesca cúpula, segons diuen més gran que la de la Basílica de Sant Pere.

Aquests són els nostres imprescindibles de la capital italiana. Hi haurà gent que es posarà les mans al cap perquè no hem anomenat el complex religiós del Vaticà (amb la seva Capilla Sixtina), el Palatino o les Catacumbes (a la Tunga li feia molta claustrofòbia entrar i la família sempre està unida). Si teniu temps visiteu també aquests llocs i les mil places extraordinàries que trobareu, com ara la piazza del Popolo. I busqueu entre allò no tan conegut com ara la petita església de Sant Pietro in Vincoli (on hi descansa el Moisés de Miquel Àngel) o, si teniu ganes de marxa, sempre podeu visitar el barri de San Lorenzo (gent jove, cerveses per terra i gossos hippies amb ganes que els seus amos els deixin a casa quan surten de festa).

Pel que fa al menjar, un tema que preocupa en accés al Tungu, no es pot dir que ens deixés esmaperduts, ben al contrari. Suposo que és un dels problemes de la globalització, però la pasta no ens va semblar especialment bona pel que pagàvem. Malgrat tot, les pizzes al Taglio són fascinants, i tot i que ara ja han arribat a Tarragona, val la pena degustar els experiments culinaris de la capital italiana en aquest àmbit.

Fins aquí Roma. Al següent post agafarem el tren i farem cap a Florència…

El Nadal

Tot i que el Tungu sempre parla malament de la religió cristiana jo trobo que ningú pot fer-ho tot malament. L'exemple perfecte com ja us he dit en altres posts el tenim en el Nadal. Ja us vaig explicar què bé que m'ho vaig passar durant el meu primer Nadal de vida. La resta fins a dia d'avui també han estat meravellosos. Ja en el segon que vivia, el desembre de 2006, vam començar a fer cagar al Tato. Una variació del tió que s'ha mantingut dins de la família Tunguela fins a dia d'avui. El Tato a partir d'aquell moment es va treure de sobre la timidesa i es va convertir en el meu amic inseparable. Junts hem viatjat milers de quilòmetres i creuat desenes de fronteres.

Aquest darrer concepte em va costar molt d'entendre: "Fronteres". La Tunga em va explicar que són separacions entre diferents països, barreres que fan que quan les passes hagis de canviar de moneda o d'idioma. Però que sobretot serveixen per identificar d'on és cadascú a partir d'una delimitació històrica. Així, jo com a tarragoní sóc igual que un de Cadis però diferent que un de Perpinyà. Costa d'entendre aquesta obsessió que teniu els humans per potenciar els conceptes "diferent a mi" o "altres". Es veu que amb el Nadal passa el mateix i que depèn de si el celebres o no, ets un dels meus o un dels altres.

Jo com a Jon que sóc no tinc ningú més que sigui igual que jo. O almenys no l'he trobat mai. Podria semblar una cosa trista pels humans que de tants que sou us inventeu coses per ser diferents, però crec que per això m'agrada tant tothom. Sigui d'on sigui, parli el que parli o celebri el que celebri, com diuen els Antònia Font, "Vos estim a tots igual".

L'aniversari

No. No és un post sobre la cançó dels Manel. Per aquells anys no debia ni estar composada. Ja us he explicat anteriorment la il·lusió que em fan els regals. No tant pel contingut, tot i que també és important, sinó per la sorpresa. És al·lucinant està davant d'un munt de paquets, a poder ser de colors diferents, i no saber què hi ha a dins. Mil preguntes i respostes se't passen pel cap: Començo pel més gran? És una nau espacial? El vermell té una forma curiosa. Aquest pesa molt. Segur que és una ampolla de Chartreusse! M'hauran portat xocolata? Per què es resisteix tant aquesta cinta adhesiva? No pot ser! És un còmic del Kung Fu Panda! Visca!

El Tunguete diu que acabo de fer un flux de la consciència. No sabia que escriure el que penses té un nom. Però bé, tornant a les sorpreses, els aniversaris són uns dies ideals per fer-ne. Ja hem parlat de les materials, però sens dubte les millors són les festes sorpreses. Quines dues paraules més boniques, eh? "Festa" i "sorpresa", poques combinacions són tan perfectes i més si les poses en plural!

El meu primer aniversari va reunir aquests dos mots. Els Tunguelas m'havien explicat que vosaltres celebreu cada any el vostre naixement. Una idea molt intel·ligent per cert. Molt millor que celebrar victòries. No saps mai quan tornaràs a guanyar (mireu el Nàstic), en canvi l'aniversari segur que arriba puntual cada dia, en el meu cas, 21 de novembre de cada any.

Concretament hi ha una cosa que m'agrada molt dels aniversaris i que no es repeteix ni per Nadal ni pel sant ni per cap altra festa d'aquestes amb regals i alegria. És l'acte de bufar les espelmes. El clímax de qualsevol festa d'aniversari. Quina pensada més bona!

Arriba un pastís de xocolata ple d'espelmes enceses mentre sona una cançó cantada pels assistents. Tu esperes impacient que te'l posin davant, tanques els ulls, penses un desig, agafes aire i... Buf! I el millor és que les has d'apagar totes perquè es compleixi! En el meu cas, i tot i que tinc la boca bastant petita, he de dir que no em va ser difícil. He estat investigant i es veu que aquesta tradició de les espelmes ve de l'antiga Grècia on s'oferien pastissos de mel amb ciris a la deessa Artemisa (encarregada dels parts). M'encanta això dels grecs de tenir un déu per cada cosa. És molt més divertit que que un sol déu s'encarregui de tot. No m'extranya que sempre estigui trist el que teniu per les esglésies, té una feinada.

Justament van ser els Cristians els que van prohibir aquesta tradició. Segons el Tungu és una cosa típica d'aquesta religió prohibir les coses bones. Però es veu que segles després els alemanys van recuperar la tradició. Pels que vulgueu aprofundir en el tema, us deixo un enllaç d'una noia que ho explica molt bé.

Santa Tecla gloriosa, mare dels tarragonins!

Després de prop de set anys vivint en aquest planeta i coneixent les costums dels humans he aprés algunes coses. Una de les més importants és la gran quantitat de dies que teniu per ser feliços. Són molts! Cal dir que també he descobert que moltes vegades no els gaudiu. Però bé, d'aquestes dues conclusions prefereixo oblidar la segona i explotar la primera.

Com ja us he dit m'encanta el Nadal perquè les cases s'omplen de paquets de colors de totes les mides amb sorpreses a dins. Els carrers estan plens de llums i d'homes grassos i barbuts fent: Ho, ho, ho! O de Reis de races diferents però amb les mateixes condicions laborals. A banda, és clar, de les cançonetes enllaunades i repetitives que acompanyen als vianants a comprar. M'encanten! He sentit al Tunguete qualificar al Nadal de "apologia al consumisme", i ho fa amb una cara de mala llet que tot i no entendre les paraules dedueixo que tenen un significat negatiu. Però la veritat és que a mi m'agrada fer regals i més encara rebre'n. Així que no sé què tenen de dolent aquestes festes.

Seguint amb el tema dels regals, el meu aniversari també m'encanta. Coincideix amb el del Tungu; i la Tunga i la resta de la família ens fan regals i ens fan bufar les espelmes. També m'agrada molt la primavera, amb els seus dies llargs i nits ja no tan fredes. Amb el Sant Jordi, que omple la Rambla Nova de roses i de llibres. O el Tarraco Viva transforma els carrers de la Part Alta amb una ciutat romana i fa que el Tungu s'hagi de posar la túnica. O l'estiu, quan no necessites roba i tothom va més relaxat. Dins d'aquesta estació hi ha les festes de Sant Magí que coincideixen amb l'aniversari de la Tunga. Molt divertides i de les quals ja us parlaré, perquè com diu el títol del post, ara toca parlar de Santa Tecla: els dies més feliços de l'any!

Heu viscut mai la Santa Tecla? Els que respongueu que sí, ja us podeu imaginar com em vaig sentir al descobrir-les durant el meu primer any de vida. El que potser us costarà més és entendre com vaig esdevenir superheroi d'aquestes festes. Sí. Ho heu entès bé. Superheroi. Com el Batman, l'Spider-Man o el Thor. La meva tasca però és molt diferent a les dels típics personatges dels còmics. Jo no salvo a la humanitat cada Santa Tecla, només ajudo als borratxos a tornar a casa cada nit. Una feina feixuga però necessària si volem que al dia següent els tarragonins i tarragonines tornin a honorar a la Patrona passant-s'ho d'allò més bé.

Els meus poders són d'allò més limitats. Sé volar utilitzant un mètode similar al del Musculman (un dels meus referents) i de tant en tant tinc una força que no equival a la meva mida. La resta ho deixo en mans de la Patrona que ja ho fa prou bé tota sola.

Mirades de Tarragona

Què bé! He guanyat un premi en un concurs de fotos! Visca! Mai havia guanyat res, crec que ningú de la família Tunguela havia guanyat res. Almenys cap premi de fotografia i això que ens agrada molt fer instantànies. Sobretot a la Tunga, que és la que ens ha ensenyat a fer-les i la que segueix fent les millors. La majoria de fotos d'aquest blog són seves, les que veieu torçades són del Tungu, que té algun problema amb les línies rectes que ningú ha pogut diagnosticar, i la resta meves (sóc el millor aprenent de la Tunga).

Era la segona vegada que em presentava a un concurs. La primera va ser fa menys d'un mes per Santa Tecla. Com sempre que participes en algun joc amb premi per primera vegada, estava convençut que guanyaria. La ingenuïtat desapareix ràpid diu el Tungu (tot i que ell va necessitar un temporada fent travesses errònies per adonar-se'n que era molt difícil ser milionari).

Jo esperava deixar de ser naïve després de moltes ensopegades, però ara ja no podré. Amb aquest premi (que el Tato i jo estem decidint com gastar-lo) m'han donat dos regals: Un material i l'altre emocional. El primer ja veurem quin serà i l'altre m'ha condemnat gratament a ser ingenu per sempre. Visca!

Per cert aquesta és la foto que ha rebut el 3r premi del Mirades de Tarragona al Concurs de Castells:

Títol: Fins d'aquí a dos anys!

El Nàstic i jo

Tot i que encara no feia un any que vivia a Tarragona, ràpidament em vaig involucrar en la vida social de la capital catalana. Per coses de la vida aquella primera primavera que passava l'antiga Tarraco va succeir un esdeveniment esportiu de gran importància. El Gimnàstic de Tarragona tornava a la primera divisió després d'un fotimer d'anys i ho feia a l'última jornada. Ja us podeu imaginar la que es va muntar.

Plaça de la Font, Tarragona

La Plaça de la Font plena a vesar de seguidors i de no tan seguidors, banderes i bufandes amb els colors del Nàstic i de la ciutat per tot arreu i, al fons, una pantalla gegant mostrant en directe la darrera heroïcitat dels granes. Jo, que ja tenia feia temps una bufanda del Nàstic em vaig equipar amb una samarreta oficial (feta per la Tungueta) i vaig sumar-me als meus nous conciutadans per animar a aquell equip històric.

Aquella nit la festa va ser memorable i Tarragona es va sentir com una ciutat de primera divisió. Vaig començar a pensar que la meva arribada havia donat sort a l'equip, així que vaig convèncer als Tunguelas per anar al Nou Estadi a veure més partits. El Tunguete va acceptar immediatament oferint els seus carnets del Barça. La Tunga es va mostrar més reticent a això d'anar a veure futbol, però com a bona tarragonina va acceptar. Això sí, recordant al Tungu que allò no era un precedent per poder-la portar a veure partits del Barça.

I així va ser com vam anar a veure el Barça - Nàstic. Un partit que vam perdre. Tot i això, no ens vam desanimar i vam anar a veure un xoc més assequible. A casa contra el Vilarreal. Una altra derrota que em deixava clar que el meu rol de talismà grana estava obsolet.

Tot i això per aquelles dates ja havia trobat la meva veritable vocació. Una que anys després encara dura i que més endavant us explicaré.

Primera vegada a la Vall

Han passat els anys des d'aquell setembre de 2006, i com anireu veient al llarg d'aquest blog, han estat molts els racons d'aquest món que he vist. Però res és comparable a la Vall. De totes maneres encara és aviat per avançar esdeveniments. La Tungueta, que des de que estava a la panxa de sa mama passava l'estiu a la Vall d'Aran, ens va portar d'excursió per la Terra dels Llacs. Allí ens va ensenyar racons secrets, molts d'ells desconeguts per gran part dels humans. Aquest va ser el primer indici que em va portar a pensar que per les venes de la Tunga hi corre sang de nimfa.

Per suposat, no tinc dret a desvetllar aquests llocs secrets. Però sí que, al llarg del blog, us podré parlar d'alguns paratges indispensables per si feu una visita a la Vall d'Aran. Tot i això, no en parleu amb massa gent i aprofiteu-los per vosaltres i els vostres, ja que la muntanya quan és massa plena d'humans perd molta màgia.

Estanh deth Cap deth Pòrt, Vall d'Aran

Aquell pont de la diada, l'objectiu principal de la família Tunguela, va ser coronar el Montarto. Un bell pic de 2.833 metres situat al sud de la també bonica vila d'Arties. Els participants van ser la Maria, el Mariano, els Tunguetes i jo; i més que la pujada, el que sempre recordarem serà la baixada. Però anem per ordre:

L'ascens

La manera més senzilla de pujar aquest pic és des del Refugi de la Restanca. Per arribar-hi cal que aneu fins Arties i allí agafeu el camí de Valarties. Un camí estret però asfaltat que després de passar per Es Bordes dera Artiga, us durà a l'aparcament de Pònt deth Rèssec. Si no sou residents de la Vall heu de deixar el cotxe allí i agafar un taxi fins el proper aparcament (cabana de Rius) o caminar poc menys d'una hora. Nosaltres, que ja fèiem tard i no estàvem en plena forma vam preferir agafar un taxi. Aquest et deix als peus de la muntanya, i llavors només queda pujar durant uns 30 - 45 minuts fins el refugi de la Restanca. No té pèrdua. Com tampoc en té el camí que segueix fins el pic. Conteu entre 2 hores i mitja i 4 hores depenent del ritme i les parades que feu abans d'arribar a dalt de tot. Nosaltres en vam fer moltes, els Tunguetes diuen que són per gaudir del paisatge i fer fotos, però per com esbufeguen segur que també són per agafar aire.

Per aquells que vulgueu més informació sobre la ruta de pujada us deixo un enllaç al web de muntanyaviva.cat que us serà d'utilitat. Fins i tot hi trobareu un mapa!

Un cop a dalt no cal ni dir que les vistes són espectaculars. Al fons de la foto podeu veure l'estany de Mar. Si alguna vegada contempleu el seu blau, realment us pensareu que sou davant del mar.
El descens

Cim del Montarto, Vall d'Aran

I així badant badant, se'ns van passar els minuts allà d'alt del Montarto (per cert, vol dir "parets esquerdades" en aranès). Tants minuts van passar que els núvols negres de la Vall se'ns van tirar a sobre i en plena baixada va començar a pedregar i, el que és pitjor, a llampegar.

El nom aranès del pic més emblemàtic de la Vall no és una casualitat, i entre esquerda i esquerda, la Tungueta va posar un peu per tot seguit relliscar. El diagnòstic va ser evident: Esquinç dels lligaments del turmell. Un accident que té cura, però no dalt de la muntanya a unes dues hores del refugi.

La pluja no parava i els llamps tampoc, però tranquils ens en vam sortir si no, no estaria escrivint aquest post. I va ser gràcies a un noi que va aparèixer com si d'un raig es tractés. No recordo el seu nom, però Heroi li queda que ni pintat.

Total, que l'Heroi es va carregar a la Tunga a l'esquena i va baixar saltant de pedra en pedra mullada i sense mans, com si fos en Son Goku. No va ser curta ni agradable aquesta travessia. Unes tres hores de baixada, caigudes i cops al turmell malmès de la Tunga sota pluja, pedra i llamps. Però gràcies a l'Heroi, al Tunguete (que durant uns pocs metres també va carregar de la Tunga) i dos nois del País Basc, que van fer honor al seu origen donant un cop de mà en aquell concurs de pes improvisat, la Tungueta va arribar d'una peça al Refugi de la Restanca.

Allí van trucar a un helicòpter perquè vingués, que tot i que els llamps seguien caient per Valarties, no va dubtar en venir volant per salvar a la Teta i dur-la a l'Espitau de Vielha. El Tunguete havia de baixar a buscar el cotxe, així que tot i les reticències de la Maria (que no li agrada volar), ella, el Mariano i jo vam decidir acompanyar a la ferida en helicòpter.

Ja ho veieu, abans de celebrar el meu primer aniversari ja havia coronat el Montarto i volat en avió i en helicòpter! Visca!

Un cop a l'Espitau i amb la cama de la Tungueta enguixada, el Tungu ens va passar a buscar i aquella mateixa nit celebràvem haver conegut a l'Heroi sopant al Rufus. I quin sopar! Molt recomanable la Olha Aranesa i la sopa de ceba amb formantge gratinat. De segon? Difícil de dir, Hi ha tant on escollir! El Tunguete us diria el rellom amb foie i la Tungueta uns medallons de cérvol a la brasa o amb mel. En propers posts ja parlarem de les delícies culinàries de la Vall.
Aquella escapada, tot i la lesió, va acabar amb somriures i amb ganes de tornar a desafiar al Montardo.

Felicitats Tungueta!

Avui és el teu Sant, Macufleta, i aquest és el teu primer regal. Amb l'ajuda de la resta de Tunguelas del carrer Cuirateries he fet aquest blog per fer-te somriure quan ho necessitis. També conté informacions útils dels nostres viatges, tot i que de moment encara té pocs posts. Espero que entre tots els Tunguelas l'anem omplint d'experiències, ja que seria una llàstima que aquestes quedessin oblidades.

Recorda que has de començar a llegir-lo per abaix i que encara sóc una mica inexpert amb això dels blogs, pensa que la meva experiència laboral és bàsicament com a Superheroi de Sant Tecla i una mica com a locutor...

En resum, molts petunets de part de tots els Tunguelas que t'esperen al pis per celebrar el teu 33è Sant!!!

Visita llampec a Colonia (Uruguay)

Patrimoni Mundial de la Humanitat, la vila de Colonia és un important pol d'atracció turística durant els mesos d'estiu. Sabent això i anant-t'hi a l'agost de seguida vaig pensar que estaria ple de gent. Efectivament, no va ser així...

Colonia, Uruguay

Allí, al igual que a Buenos Aires, no era estiu i si alguna cosa no hi havia era aglomeracions. Tot i això no traieu conclusions equivocades. Colonia del Sacramento (aquest és el seu nom sencer) és una ciutat que val la pena visitar sigui l'època de l'any que sigui. Té uns carrers empedrats que venen de gust recorre, unes edificacions colonials molt ben conservades i una costa molt bonica.

Colonia, Uruguay

Fins i tot hi podeu trobar carruatges i cotxes d'època pels carrers. Alguns d'ells serveixen de petit menjador a restaurants de la ciutat. Per cert, molt aconsellables els nyoquis diversos que ofereixen especialment a final de mes, quan la butxaca no està per plats luxosos.

També cal remarcar la Feria Artesanal, amb productes autòctons fets de cuir a un per un molt raonable.

I amb aquesta visita va acabar el meu primer viatge. Va ser més breu del compte perquè vam triar per viatjar el mateix dia que el personal de terra de l'aeroport del Prat feia vaga. Els Tunguetes, després de passar cinc dies tirats a l'aeroport de Barajas, em van explicar que això de les vagues és un dret dels treballadors quan no estan d'acord amb les condicions laborals. La veritat és que jo no entenia massa llavors de drets i deures, però no m'agrada gens un dret que va fer plorar a tantes persones i va fer que moltes famílies que anaven il·lusionades de vacances es quedessin tirades pels passadissos d'un aeroport rodejades de maletes.

Amb tot, nosaltres vam tenir sort i, tot i que tard, vam arribar a Argentina i el Tunguete va poder actuar en tres escenaris diferents. Així que amb un somriure als llavis i nerviosos per l'excés de mate que havíem consumit, vam fer les maletes per tornar a la nostra estimada Tarragona.

Anem de bolo a Argentina!

La Boca, Buenos Aires

No us podeu imaginar la meva sorpresa quan vaig descobrir que el Tato no era l'únic actor de la família (Toy Story). Resulta que el Tunguete també es dedicava a això de la interpretació. Ell, a diferència del Tato, en el camp de les arts escèniques. Un sector menys ben retribuït però gràcies al qual vaig poder agafar un avió per primera vegada. El destí: Buenos Aires! Una ciutat que tot i el seu nom no es pot dir que s'hi respiri millor que a Tarragona, però que té sí unes cases colors txulíssimes!

Sens dubte aquest barri, que a banda de les cases de mil colors acull el famós estadi de la Bombonera és un dels racons més aconsellables de la capital d'Argentina. Amb tot hi ha altres llocs que per aquells que hi aneu no us podeu perdre:
La Boca amb el seu Caminito ple d'artistes sembla més un museu a l'aire lliure que no pas un barri. Allí hi ha figures dels grans herois d'Argentina: Carlos Gardel, Evita Perón i Maradona. No hi falten els fans de Boca que pelegrinen cap al camp esperant el triomf del seu equip.
No massa lluny del barri més colorit que he vist mai hi trobem Puerto Madero, l'antiga zona portuària, que ara rep més turistes que vaixells. Bars i restaurants de carn a la brasa es multipliquen. Allí el Tunguete es va afartar dels cortes argentinos fins a rebentar. Concretament ho va fer al Siga la Vaca, un buffet lliure de carn que et permet provar i repetir tots els tipus de cortes de vedella del país.
Pels modernillos la Tungueta recomana Palermo Soho, un barri ple de botigues, bars i restaurtants de disseny. Mobles, decoració i roba d'allò més avanguardista, en un barri que recorda els seus homòlegs situats a Nova York i Londres. Si el voleu explorar us deixo un enllaç d'un mapa virtual del barri.

La vida que té el barri de San Telmo també cal que es tingui en compte. Especialment els diumenges quan els carrers s'omplen d'artistes, de tangos i d'olor a menjar. Un bon plan per passar-hi el dia.

Iglesia del Pilar, Buenos Aires

A nivell arquitectònic, i per fer les fotos de rigor de tots els viatges, s'ha de visitar la Plaza de Mayo (on hi ha el Palau del Govern i La Casa Rosada), la Plaza de la República (on hi trobem l'obelisc símbol de la ciutat) i el cementerio de la Recoleta (espai de repòs d'argentins il·lustres com ara Eva Perón). Al barri de la Recoleta també hi trobem zones verdes amb grans arbres i un mercadet d'allò més interessant al costat de la Iglesia del Pilar.
Un altre alicient de Buenos Aires és la proximitat d'Uruguay. No us perdeu el següent post en el que us explicaré la visita llampec que vam fer a Colonia!

Sort: El meu primer viatge

Acompanyat de la Maria i el Mariano, uns viatgers ja experimentats, vaig emprendre el meu primer viatge poc després de gaudir del Nadal. Les emocions semblava que no s'acabaven i els Tunguelas havien quedat amb uns amics per anar als Pirineus, concretament al Pallars Sobirà. Allà hi havia neu, una cosa que jo no havia vist mai però que sabia de primera mà que estava molt freda. Tot i això mai m'he considerat fredolic i menys ara que tenia roba d'abric, així que bufanda al coll em vaig animar a acompanyar a la meva nova família a les terres gèlides de Port Ainé.

Port Ainé, Pallars Sobirà

Segons expliquen els Tunguelas, Port Ainé és una petita estació d'esquí molt maca que permet als afeccionats a aquest esport practicar-lo sense gastar massa. El Tunguete, que m'ajuda a fer aquest bloc m'ha dit que utilitzi els enllaços, així que uns posaré l'empresa tarragonina que fa molt bones ofertes per esquiar per aquestes contrades: esquiades.com.

Aquest va ser el meu primer contacte amb el Pirineu. No cal que us digui que em va encantar. Encara em quedava molt per descobrir i tot i la bellesa d'aquell lloc no em podia imaginar que acabaria passant tants dies de la meva vida visitant aquells racons alpins. Això però és avançar esdeveniments. Visitar aquells paratges glaçats va significar un esforç considerable (en aquella època encara no sabia volar) i després d'un bon àpat a base de carn a la brasa, el llit era el millor lloc on caure rendit.

Per suposat, no us diré si estava esperant a algú amb aquesta pose tant sexy. Només que anys després encara es parla d'aquestes nits a Sort.

L'arribada del Tato

Ben aviat els carrers de Tarragona es van omplir de llums de molts colors per celebrar el Nadal. Ara que parlo amb perspectiva puc assegurar que després de Santa Tecla i Sant Magí aquesta és la meva festa predilecta. Les cases s'omplen de paquets plens de sorpreses!

Quina bona idea crear una celebració similar! A més aquests poden sortir del cul d'un tronc o te'ls pot portar un home barbut vestit amb els colors del Nàstic. El Tato, que s'acabaria convertint amb el meu millor amic, va ser cagat pel tió! (Tot i això, durant el seu primer any de vida era molt tímit i no sortia de la caixa.)

Però això no és tot, el Nadal amaga més coses interessants. Quan sembla que les festes s'han acabat. Quan els Tunguelas ja estan a punt de rebentar de tants i tants dinars i sopars amb família i amics, amb canelons,canapès i pato pekín, arriben els Reis Mags d'Orient! Són genials: Multiculturals, omnipresents, tan llestos com per conèixer que volen els nens, les nenes, els grans, els Jons, tothom vaja. A més de tenir l'habilitat de colar-se a les cases i als pisos de tothom amb els camells inclosos! Increïbles! Si no fos ja Superheroi de Santa Tecla hauria volgut ser Rei Mag d'Orient. Total, com ja us he dit, vaig ser concebut a la Xina.

Explorant la meva nova llar

Havent nascut a finals de novembre, ben aviat va arribar el fred. I tot i que els plaers de ronronejar pel llit ocupaven la major part del meu temps, vaig aprofitar per descobrir el món que s'obria al meu voltant. Per tal de fer-ho sense que la meva salut corrés perill, la Tungueta em va donar roba d'abric que l'àvia amb les seves destres mans havia elaborat.

Un cop equipat va arribar el moment d'explorar la meva nova vivenda.

Un pis antic ubicat al carrer Major, ple d'andròmines i d'imatges clavades a les parets. Amb éssers de cares quadrades i canviants que ofereixen visions tan diverses com estrafolàries. Els Tunguelas els anomenen televisions o pantalles, i ara, anys després, n'estic fent servir una per escriure aquestes línies. Amb tot al principi em van espantar molt, tan i podies veure persones rient com grans desgràcies, amb un lapse d'uns segons. El meu cos no estava acostumat a aquests canvis de percepció tan radicals, així que vaig decidir explorar jo mateix les vides dels meus nous companys de pis a través de les seves fotos, sempre optimistes i alegres.

El meu primer dia

Les històries no sempre es comencen pel principi, però abans d'avançar res més sobre mi us diré que vaig néixer un 21 de novembre. Concebut al llunyà orient, vaig veure la llum del sol per primera vegada a Vilanova i la Geltrú. Va ser a Baix a Mar poc després de l'hora de dinar. Aquell però no seria el lloc on dormiria la meva primera nit, abans de la sortida de la lluna ja m'havien dut a la Part Alta de Tarragona i molt prematurament els primers sons sortien de la meva boca minúscula.

Aquell dia vaig anar a viure al cau dels Tunguelas, i vaig conèixer al RECki, al Fado i, com no, a la Tungueta i al Tunguete. I el més important: Vaig assaborir els plaers de jeure al llit. Sobre el matalàs, els coixins, el RECki i tot allò tovet que estigués a la disposició d'un mandrós com jo.

Benvinguts al meu món!

Encara que sóc jo qui entro en aquest extens món de la xarxa començant aquest blog, cal que us doni a vosaltres lectors la benvinguda al meu univers. De partida és el mateix que ens envolta a tots però, com sempre, és la visió que un en té el que el fa únic.

En aquest espai virtual no només hi trobareu les meves idees, també les dels meus amics que m'acompanyen cada dia en la descoberta d'aquest planeta tan bonic. Dic amics però podria dir família: El Tato, el Jack, el RECki, la Maria, el Fado, el Mariano, el Lupus, el Nemo, el Blat, el Micu... Uf! N'hi ha tants! Ah! I em deixava als caps de família: El Tunguete i la Tungueta, la Nimfa que m'abraça cada nit i em tapa pels matins.

Tots ells conformen el meu món, com ho fan els núvols nadant pel cel blau, els rajos de sol colant-se de bon matí entre els meus ulls mig tancats i les campanades de la Cate, que cada quart d'hora em saluden. I com ho feu o fareu vosaltres amb les vostres opinions o idees que compartim bé sigui físicament o virtual.

Per tant amb aquestes primeres línies, més que donar-vos la benvinguda, us demano permís per entrar. Puc?