dimecres, 17 d’octubre del 2012

El Nàstic i jo

Tot i que encara no feia un any que vivia a Tarragona, ràpidament em vaig involucrar en la vida social de la capital catalana. Per coses de la vida aquella primera primavera que passava l'antiga Tarraco va succeir un esdeveniment esportiu de gran importància. El Gimnàstic de Tarragona tornava a la primera divisió després d'un fotimer d'anys i ho feia a l'última jornada. Ja us podeu imaginar la que es va muntar.
Plaça de la Font, Tarragona
La Plaça de la Font plena a vesar de seguidors i de no tan seguidors, banderes i bufandes amb els colors del Nàstic i de la ciutat per tot arreu i, al fons, una pantalla gegant mostrant en directe la darrera heroïcitat dels granes. Jo, que ja tenia feia temps una bufanda del Nàstic em vaig equipar amb una samarreta oficial (feta per la Tungueta) i vaig sumar-me als meus nous conciutadans per animar a aquell equip històric.
Aquella nit la festa va ser memorable i Tarragona es va sentir com una ciutat de primera divisió. Vaig començar a pensar que la meva arribada havia donat sort a l'equip, així que vaig convèncer als Tunguelas per anar al Nou Estadi a veure més partits. El Tunguete va acceptar immediatament oferint els seus carnets del Barça. La Tunga es va mostrar més reticent a això d'anar a veure futbol, però com a bona tarragonina va acceptar. Això sí, recordant al Tungu que allò no era un precedent per poder-la portar a veure partits del Barça.
I així va ser com vam anar a veure el Barça - Nàstic. Un partit que vam perdre. Tot i això, no ens vam desanimar i vam anar a veure un xoc més assequible. A casa contra el Vilarreal. Una altra derrota que em deixava clar que el meu rol de talismà grana estava obsolet.

Tot i això per aquelles dates ja havia trobat la meva veritable vocació. Una que anys després encara dura i que més endavant us explicaré.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada